Si bé fa unes quantes dècades aquesta era la manera habitual de prescriure, ara ha quedat molt reduïda. Durant la primera meitat del segle XX hom formulava quasi tot i per a tota mena de patologia, no només dermatològica: hi havia farmàcies especialitzades en trametre als metges d’Espanya els preparats variadíssims que hom els encarregava. La Farmàcia Cusí de Figueres n’era una bona mostra, com podeu veure en la foto adjunta.
En l’actualitat la preparació magistral encara manté un gruix important i és molt més utilitzada en la dermatologia tòpica, sobre les lesions.
Entre els avantatges hi ha els de la personalització del preparat pel pacient, la modificació afinada segons evolució de la clínica dels percentatges dels principis actius i també la incorporació de substàncies que no tenen equivalents ja comercialitzats. I pel dermatòleg el coneixement dels efectes de cada un dels principis i també la tria de l’excipient més idoni. La sensació que té el pacient és que disposa d’un tractament fet a mida, adequat a la simptomatologia que presenta en aquell moment concret. I a la farmàcia s’evidencia el coneixement del farmacèutic a l’hora de preparar aquella prescripció, amb el prestigi que això comporta.
Entre els inconvenients hi ha el de la lògica demora en l’obtenció del medicament per part del malalt, el disposar d’utillatge adequat per a preparar-lo no sempre accessible atothom, el cost més elevat, la conservació curosa i ‘adequada, la possible contaminació per un mal ús del pacient (actualment minimitzada pels envasos dispensadors), etc.
Però en conjunt la formulació magistral és molt vigent i útil i jo en soc un partidari decidit.
En la meva pràctica intento utilitzar, dins del possible, excipients de confiança, fàcils d’aconseguir i amb la mínima variabilitat. Els dermatòlegs tenim sovint la temptació del bricolatge terapèutic donada l’accessibilitat del nostre òrgan de treball, la pell, i l’observació atenta del problema cutani és bàsica per a tractar-lo ajustant-ne el remei al màxim.